La descripció I: el retrat

Classes de descripció

Es poden distingir dues classes de descripció: la descripció objectiva i la descripció subjectiva.

• La DESCRIPCIÓ OBJECTIVA es produeix quan l’autor adopta una actitud imparcial davant de l’objecte descrit, limitant-se a descriure, amb la major objectivitat i precisió possibles, les característiques que millor el defineixen. En aquesta descripció no s’inclouen les impressions personals ni s’intenta provocar cap emoció en el lector.

Exemple:

Per desplaçar-se, les meduses s’impulsen per contraccions rítmiques de tot el cos; prenen aigua, que s’introdueix en la seva cavitat gastrovascular, i l’expulsen, utilitzant-la com a propulsor.

• La DESCRIPCIÓ SUBJECTIVA, d’altra banda, es produeix quan l’autor reflecteix el que li suggereix personalment l’objecte que descriu. Conté una gran càrrega subjectiva, i la seva finalitat sol ser estètica.

Exemple:

Jo recordava vagament aquell antic jardí, adornat amb els quatre escuts del fundador, al voltant d’una font abandonada. El jardí i el palau tenien aquella vellesa senyorial i melancòlica dels llocs per on, en altres temps, hi ha passat la vida amable del galanteig i l’amor.

En el següent esquema es comparen les característiques lingüístiques de les dues classes de descripció:

	DESCRIPCIÓ OBJECTIVA	DESCRIPCIÓ SUBJECTIVA
Finalitat	Enumerar amb precisió els trets més notables de l’objecte descrit.	Plasmar allò que l’objecte descrit suggereix a l’autor.
Actitud	Objectiva.	Subjectiva.
Funció lingüística predominant	Referencial.	Poètica o estètica.
Trets lingüístics i expressius	- Lèxic tècnic. - Adjectius especificatius. - Verbs en present d’indicatiu amb valor intemporal.	- Lèxic poètic. - Adjectius explicatius o epítets. - Verbs en present o imperfet d’indicatiu. - Comparacions, metàfores, personificacions...

TIPUS DE DESCRIPCIÓ

Segons l’objecte que es vol descriure, i l’actitud adoptada per l’observador, es poden distingir els següents grans grups dintre de la descripció:

                                                                                                     

I. Descripció de persones

- Prosopografia.

- Etopeia.

- Retrat.

- Autoretrat.

- Caricatura.

- Esperpent.

II. Descripció d’animals

III. Descripció del món inanimat

- Topografia.

IV. Descripció d’una època

- Cronografia.

V. Descripció del món psíquic

I.  DESCRIPCIÓ DE PERSONES

1. LA PROSOPOGRAFIA

La prosopografia es la descripció dels trets físics d’una persona. No existeix, en realitat, un ordre prefixat en aquest tipus de descripció: es sol insistir en el rostre, els ulls, els cabells, els gestos, la vestimenta...

Aquí tenim la prosopografia d’un captaire cec:

El rostre d’Almudena, d’una lletjor expressiva, bru, amb la barba negra com l’ala d’un corb, es caracteritzava principalment per la desmesurada grandària de la boca que, quan somreia, traçava una corba els extrems de la qual, reflectint la pell flàccida de les galtes, es situaven molt a prop de les orelles.

2. L’ETOPEIA

L’etopeia és la descripció dels trets psicològics d’una persona, per mostrar-nos les seves qualitats, gustos, idees, costums i aspectes més notables del seu caràcter.

                                      

El text següent és una etopeia. En ell Clarín ens mostra l’ambició de Fermín de Pas.

No renunciava a pujar, a arribar el més amunt possible, però cada dia pensava menys en aquelles vaguetats de l’ambició a llarg termini, pròpies de la joventut. Havia arribat als trenta-cinc anys, i la cobdícia del poder era més forta i menys idealista; es conformava amb menys, però el desitjava amb més força, el necessitava més a prop.

3. EL RETRAT

Es molt freqüent que la prosopografia i l’etopeia es barregin en la descripció d’un personatge, donant així lloc al retrat.

4. L’AUTORETRAT

Quan el retrat que du a terme l’escriptor és d’ell mateix, s’anomena, igual que en pintura, autoretrat.

5. LA CARICATURA

Quan s’exageren els trets de la persona retratada o es ridiculitzen les formes del retrat es cau en la caricatura. Per tant, la caricatura és una deformació dels elements reals.

6. L’ESPERPENT

L’esperpent és l’últim pas en la distorsió de la realitat contemplada. El llenguatge esperpèntic és violent, carregat de crítica i intenció satírica. Per aconseguir l’objectiu crític i deformador que es proposa, l’esperpent presenta l’extraordinari com a normal, i es produeix un procés d’animalització i cosificació dels personatges.

COM REDACTAR UN AUTORETRAT:

• Introducció: Em dic… I tinc… anys.

• Cos:

- Físic: altura, pes, cabell, ulls, boca, nas, cara, ulleres, aparells, arracades, etc

-Personalitat: introvertit/extrovertit, vulnerable/fort, simpàtic/antipàtic, pacífic/agressiu, agradable/desagradable, etc.

- Gustos, aficions, etc.

• Conclusió: Per últim diré que em considere.... (tret principal).

Recorda:  has d’escriure tres paràgrafs i utilitzar connectors: també, a més, tanmateix, no obstant, etc.

(Fonts: Juan Luis Onieva Morales, Curso superior de redacción; www.redactem.cat)

RECURSOS:

(Font: Roge, rey, Fernando Romero i Alfonso García)